Política Lingüística

Carles Martí: "El pacte lingüístic s'aguanta per un fil"

  • Actualitzat:
  • Creat:

"Cal refer el consens sobre els idiomes trencat pels nacionalismes català i espanyol"

EL PERIÓDICO

L’esquerra (PSC i PSUC) va fer de pal de paller per bastir el pacte lingüístic de Catalunya després de la llarga nit del franquisme. El pacte es va construir entorn d’un pressupòsit implícit expressat en dos objectius molt clars i tres instruments d’aplicació consensuats. El pressupòsit, evitar la formació de dues comunitats lingüístiques que simplement coexisteixin subdividint Catalunya en castellanoparlants i catalanoparlants i apostar per forjar una única comunitat bilingüe on tothom entén i parla perfectament tant el català com el castellà i on la catalanitat no depèn de la llengua (perquè és català qui viu i treballa a Catalunya).

Els objectius, normalitzar en termes de reconeixement i ús la llengua catalana i proveir coneixements lingüístics suficients de totes dues llengües a tota la població per garantir la igualtat de drets i oportunitats a tothom. I els instruments, el Consorci per a la Normalització Lingüística, liderat pels ajuntaments sobre la base de la gratuïtat, l’estímul i la voluntarietat; l’establiment del català com a  llengua vehicular a l’ensenyament no universitari per constituir una única xarxa educativa formadora de noves generacions universalment bilingües a partir de criteris de flexibilitat i adaptació a l’entorn sociolingüístic; i l’ús habitual a les administracions públiques (TV-3 inclosa) del català com a llengua de comunicació.

Vint anys després, un cop l’èxit del pacte ha quedat acreditat en termes d’extensió quantitativa i qualitativa de l’ús del català (amb l’única excepció significativa de l’àmbit de la justícia) sense retrocés en l’ús i el reconeixement públic del castellà, l’Estatut del 2006 el refrenda: perquè tothom i en tota circumstància pugui exercir el seu dret a utilitzar una de les dues llengües, recíprocament tothom ha de tenir el deure de conèixer-les totes dues. Només així es pot fer efectiu el dret lingüístic individual mantenint la igualtat entre llengües.

Tanmateix, des del principi, el nacionalisme tant català com espanyol ja es va mostrar reticent al pacte. El model de societat nacionalista és un model monolingüe (jo vull viure en català o en castellà sense interferències). I per això el nacionalisme català tibava la corda proposant multes lingüístiques o insistint en el suposat poc ús social del català, en particular als patis de les escoles, o el nacionalisme espanyol desfermava cíclicament campanyes mediàtiques sobre la suposada discriminació lingüística del castellà a Catalunya. Tot plegat poc transcendent fins que el 2010 es trenca el consens estatutari i comença el procés independentista.

Llavors, els nacionalismes català i espanyol, en un context de competència interna per la consolidació de nous partits en cadascun dels seus entorns (ERC i Cs), comencen a desfer obertament el pacte lingüístic. A partir de 2010 el nacionalisme independentista català ataca el pacte amb 3 actuacions: TV-3 deixa de ser la televisió pública en català per passar a ser la televisió nacionalista catalana (de la llengua als continguts nacionalistes); l’escola pública que utilitza el català com a llengua vehicular de l’ensenyament ha de passar a ser l’escola catalana (de la llengua vehicular al monolingüisme), i del castellà passa a dir-ne espanyol, és a dir, la llengua d’allà on volem marxar, amb el que s’indica que l’única llengua de Catalunya és el català, que la cultura catalana d’expressió castellana no ens representa i que la catalanitat només la dona el català (del castellà a l’espanyol). Al seu torn, el nacionalisme espanyol contraataca proposant espanyolitzar els alumnes catalans i responsabilitzant, no pel seu ús nacionalista, sinó per la seva estructura lingüística, TV-3 i l’escola de l’expansió independentista. 

En definitiva avui el pacte lingüístic de Catalunya, un dels pilars de la integració i la cohesió al nostre país, s'aguanta per un fil. I si no s’ha trencat del tot és perquè cap de les dues alternatives té prou força per imposar-se del tot sobre l’altra i el pacte antic és el mal menor.

Cal doncs afrontar la situació de cara i posar-nos a refer el nostre pacte lingüístic. Es tracta de fer els següents passos: primer, tornar a seure tots els grups polítics al Parlament i escoltar tothom (agents educatius, socials, culturals…) una altra vegada per copsar la nova realitat sociolingüística del país. Segon, rectificar el que pertoqui o tornar als orígens sempre per amplíssima majoria si no és possible el consens total. Tercer, fer explícites les bases del pacte i comprometre’s a respectar-lo durant un període concret, llarg si pot ser, per tornar-lo a revisar al final.