Política Lingüística

"El consens lingüístic recomanava no anar més enllà"

  • Actualitzat:
  • Creat:

Extret de l'article "Llàgrimes de gener", d'Antoni Puigverd

LA VANGUARDIA

En llatí, porta és ianua, que prové de Janus, el déu de les dues cares: amb l’una mira cap al passat, amb l’altra cap al futur. Janus també dóna nom al més de gener ( Ianuarius), que és la porta de l’any. Janus ensenyava els romans a observar el futur sense perdre de vista el passat. Ensenyava a mirar la realitat com una continuïtat, com un únic passatge ( ianus). Per més il·lusió que ens faci començar una vida nova cada nou any, el fet és que passat i futur formen part de la mateixa cadena. La cadena del 2018 ens manté lligats a una situació política catastròfica que encara és susceptible d’empitjorar. Si l’any passat va destrossar ingredients capitals de la democràcia, aquest any nou pot enterrar-los.

Quins són aquests ingredients malmenats? La respectabilitat i la inviolabilitat de la Generalitat de les quals Tarradellas fou portador. El prestigi de la institució va ser profanat per la majoria sobiranista en les sessions del 6 i 7 de setembre, i la seva singularitat va ser violada de manera no menys depriment amb l’aplicació del 155. Altrament, la democràcia espanyola també va deixar de ser un àgora per convertir-se en un camp de batalla. Catalans antagònics es disputaven els carrers. I la decisió unilateral de convocar un referèndum convertia la majoria catalana en desobedient. Ara bé, la desobediència té moltes respostes possibles. Es va triar la tremendista. El plet polític esdevenia un duel d’honor. Calia esclafar la dissidència, en comptes de buscar una sortida política. La resposta de la violència policial va deixar cicatrius inesborrables en una part de la societat catalana. Per postres, el Govern central va abandonar definitivament les seves obligacions i va acabar de lliurar la clau de la política als jutges, esdevinguts ara mateix els estrategues únics de l’Estat.

La impietosa radicalitat amb què el Suprem aplica la presó preventiva a Oriol Junqueras i els seus companys indigna i fereix encara més els partidaris de la sobirania catalana. I alhora satisfà indissimuladament la gran majoria de l’opinió pública espanyola que, després de reclamar mà dura, allibera els sentiments de venjança o de satisfacció burlesca davant l’arbre caigut.

L’ingredient més preciós que hem perdut és la concòrdia interna. Els catalans no érem pas partidaris d’un mateix ideal de país. No compartíem els mateixos sentiments o creen­ces. Però estàvem units a la manera dels germans d’una família, que no han triat de formar-ne part: ni ens obligàvem a res pel fet de reconèixer-nos com a compatriotes, ni ens interpel·làvem. Coexistíem i ho fèiem sense gaires retrets o exigències. Ens ha­víem entrenat a conviure en la diferència. En certa manera anticipàvem el que comencen a ser les societats europees: espais culturals de barreja delicada que cal afrontar amb guants de seda, no pas de boxa.

Res no ens havia fet prosperar més com a país català que la consciència dels límits de la catalanitat. No era una consciència explícita. Però va trobar en la política lingüística la prova d’esforç ideal: la llengua autòctona obtenia un suport que era una barreja de reparació històrica, de mecanisme d’igualtat per garantir el bilingüisme efectiu i de protecció ecològica d’una espècie en perill. Aquest territori de consens lingüístic, essencial per al futur de la llengua catalana, recomanava no anar més enllà, ja que una part considerabilíssima de catalans feien l’esforç d’acceptar un paper menor per a la seva llengua materna. El catalanisme inclusiu havia ideat aquesta manera de fer, però el nacionalisme va guanyar la batalla. Va voler travessar els límits no escrits. No impugno moltes de les raons fiscals, culturals i polítiques que tenia per fer-ho. No li nego el dret democràtic a intentar-ho. Volia construir “un país normal”, però el resultat d’aquesta construcció és la divisió i l’antipatia. Potser el catalanisme transversal tan criticat per tebi, covard o indefinit no estava tan allunyat de la raó: potser “la normalitat catalana” era precisament l’equilibri de la contenció de les diferències.

Per al 2018, el cardenal Omella, que fa poc que viu entre nosaltres i encara es pot mirar la nostra realitat amb una sana barreja de distància i afecte, demanava ahir, en el seu article a La Vanguardia, la reconstrucció de la concòrdia. Jo no ­goso demanar tant. No ho crec possible, mentre els jutges estirin la corda tan durament en un sentit i ­això alimenti inevitablement la tensió indignada de sentit contrari. Jo demanaria només no fomentar la impietat. Ho demano sobretot als del meu ram periodístic. Mentre hi hagi tants ca­talans voluntàriament exclosos de les tesis del catalanisme, valdria més abandonar la tendència a fer caricatures d’Espanya i els seus símbols. Mentre hi hagi polítics a la presó, és imprescindible no fer burla i escarni de les idees i propostes que hi han portat. Lachrimis ianua surda tuis, diu un vers de Marcial: la porta és sorda a les teves llàgrimes. La porta del gener és sorda als laments. Les coses són com són. Potser l’únic que ara podem fer és ajudar a assecar llàgrimes.