Política Lingüística

Parlament: intervenció de la diputada socialista Esther Niubó

  • Actualitzat:
  • Creat:

A continuació trobareu una transcripció, facilitada pel Parlament, de l'esmentada intervenció.

"Gràcies, president. Conseller, diputades i diputats, perdoneu, que teníem un petit tema de forma.

En primer lloc, doncs, volia celebrar l’oportunitat d’aquest debat, realment ha trigat, perquè veiem que la proposta del PP va ser registrada el març del 2018, per tant, fa més d’un any i mig; la de Ciutadans, el mes de febrer d’enguany, fa ja deu mesos. I, per tant, he de dir que no em sorprenia que portessin les seves propostes al Ple i que les portin ara no ens sembla casual, entenem d’alguna manera que en som responsables després de la polèmica que ha generat el debat que en el PSC estem tenint i que tindrem el cap de setmana durant el nostre catorzè congrés.

Havíem sentit molt a parlar de llengua per part d’aquestes dues forces polítiques, però val a dir que fins a dia d’avui no s’havien concretat les seves propostes, de manera que agraeixo, ho torno a dir, perquè ens permet, doncs, contraposar arguments i plantejaments.

Mirin, vull començar destacant un element que malgrat l’oposició i les reticències als seus inicis, malgrat el debat que tindrem a dia d’avui, ja avui ningú discuteix, que és el ple consens polític existent entorn al model d’escola comuna, una escola que no segrega l’alumnat per raons de llengua ni del seu origen. I ho subratllo perquè aquest consens que avui existeix entorn d’aquest model d’escola és fruit de l’aportació històrica del PSC en aquell debat dels anys vuitanta, concretament del 83, quan davant la voluntat del partit nacionalista governant en aquell moment, Convergència i Unió, també de la UCD i també d’Esquerra Republicana, que en aquell moment va fer seguidisme d’articular un model de doble línia, a Catalunya una majoria d’esquerres va fer possible teixir un pacte educatiu que en gran mesura era proposta del PSC, defensada per la Marta Mata, pel Pepe González, u també pel PSUC.

Una proposta que fugia de la doble línia i que apostava per un model d’escola comuna; no, catalana, perquè això volia implicar que n’hi havia una de castellana. Una escola comuna. I un model impulsat per les esquerres no nacionalista que tenia tres grans pilars: no separar els nens i nenes en aules diferents per raons lingüístiques, l’ensenyament de totes dues llengües fins al darrer nivell de l’ensenyament obligatori i garantir el coneixement de totes dues.

I val a dir que això no va afectar només els infants i les famílies, també el professorat, que en general, doncs, va recolzar, va acceptar i es va implicar en la normalització. I el sistema va funcionar prou ràpidament. I és aquest o ha estat un model d’èxit? No ho sé, segurament caldria que rebés molts més recursos per tal de poder parlar de model d’èxit, un model que garantís l’èxit educatiu de forma majoritària, que garantís l’equitat en el sistema, la inclusió… I d’això encara n’estem lluny.

Però el que està clar és que l’aprenentatge del català continua sent una de les principals eines de cohesió i promoció social a Catalunya i que ha garantit la igualtat d’oportunitats. Les famílies arribades de la immigració dels anys cinquanta i seixanta i també més recentment les arribades d’altres indrets del món han vist en l’aprenentatge del català un element de promoció social. I ha estat aquest un model…, aquest model d’escola que ha contribuït a fer possible el bilingüisme real, garantir aquest domini de les dues llengües al final de l’ESO, un domini en molts casos millorable, tant del català com del castellà. I n’haurem de parlar.

Però un model que assegura el respecte de les dues llengües oficials, la convivència normal d’aquestes llengües en la societat i als centres educatius.

Ara, dit això, i em sembla molt important, res és sagrat o, en tot cas, el debat sobre el model lingüístic al sistema educatiu no pot ser un debat tabú. Tot ho podem revisar i ho hem de revisar si és amb la finalitat de millorar l’aprenentatge de llengües, que ha estat unit o que ha d’anar unit al debat sobre la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la convivència.

Però per dur a terme aquesta revisió o actualització del model, cal basar-se en dades que ens permetin analitzar millor l’eficàcia i el rendiment del sistema. I clarament ens en falten, ho diuen tots els experts: convindria que entre tots poguéssim fer un debat assossegat i demanar més indicadors dels que tenim en aquests moments per tal que com a societat, i sobretot de la mà d’experts, de docents, d’inspecció educativa, poguéssim avaluar amb profunditat el sistema. I això també és responsabilitat del departament.

Necessitem poder avaluar millor el sistema. I també voldria remarcar una evidència: ni aquest país –i parlo de Catalunya– és monolingüe ni la realitat sociolingüística del territori és uniforme. Per això, no ha de sorprendre que el model d’immersió, en tant que instrument o eina pedagògica al servei de l’aprenentatge del català i del castellà, a les escoles variï o es flexibilitzi en funció d’aquestes necessitats si tenim contextos sociolingüístics diferents. I per això, cal entendre la immersió com un instrument flexible al servei dels objectius que marca la Llei d’Educació de Catalunya.

L’article 10 diu: «els currículums han de garantir el ple domini de les llengües oficials catalana i castellana en finalitzar l’ensenyament obligatori.» Per tant, català com a llengua vehicular compatible amb l’ús vehicular en els currículums d’altres llengües, com el castellà o l’anglès, per assolir l’objectiu que marca la LEC. Objectiu al que pensem que cal afegir cada cop més l’anglès com a tercera llengua preferent per garantir la igualtat d’oportunitats, que cap infant o jove acabi l’ESO sense una competència mínima en anglès que l’inhabiliti per continuar una formació específica o per treballar en molts àmbits que requereixen el domini d’aquesta llengua. I, per tant, no podem deixar créixer més l’escletxa entre aquell alumnat que acredita un nivell d’anglès suficient, que disposa d’un entorn socioeconòmic favorable i aquells que no aconsegueixen acreditar un ús funcional, que normalment són alumnes de famílies amb rendes més baixes que no poden completar l’educació dels seus fills amb extraescolars o amb estades a l’estranger.

I deia que el model d’immersió és un instrument flexible i que ho ha de ser. Un instrument que ha d’estar i que està en mans dels mestres, dels docents; no dels polítics. I, per tant, rebutgem qualsevol intent d’instrumentalitzar políticament l’escola o instrumentalitzar políticament la llengua.

Ens han sentit dir sovint que sempre els demanaven que no poséssim en risc la convivència als centres educatius, els ho dèiem a uns i els ho dèiem als altres. Però hem vist que ho feien sovint, a un costat i l’altre de la bancada, no cal remuntar-se molt amunt per recordar, doncs, com l’exministre Wert deia que el Govern del PP volia espanyolitzar els nens catalans, o membres de l’actual Govern signant el manifest Koiné, un manifest fonamentalista que reivindica l’oficialitat única del català, que rebutja el bilingüisme, que parla, per exemple, de la immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística, una expressió molt semblant de la de molts escrits, lamentables, del president Torra, o un sector de l’independentisme que ha defensat històricament que calia descastellanitzar i després recatalanitzar.

Doncs, d’aquests, d’uns i altres, com comprendran, no accepten cap lliçó. I nosaltres, el PSC, no volem fer una ingerència a l’escola amb interès partidista, en absolut; el que volem és veure si l’escola rendeix com cal, millorar les competències de l’alumnat en el seu conjunt i donar eines i recursos als mestres per millorar l’èxit educatiu de l’alumnat, per assegurar la igualtat d’oportunitats i per seguir reforçant la cohesió social. I per això ens semblen claus el respecte a l’autonomia dels centres i també del criteri pedagògic. I aquest model entenem que ha de ser un instrument flexible, que s’ha d’actualitzar i s’ha d’adaptar cas per cas, que s’ha de concretar en un projecte lingüístic de cada centre, que s’ha de poder revisar, si cal cada curs, en funció de la realitat sociolingüística, de la composició de l’alumnat i també dels resultats de les proves de competències bàsiques.

Si en determinats centres, escoles o instituts, o barris o municipis, cal reforçar el català, que es faci. Si en d’altres cal reforçar el castellà, que també es faci. I segurament veurem que a tot arreu convé reforçar l’ensenyament de l’anglès o d’una tercera llengua. I, per això, estem radicalment en contra dels percentatges; les hores no les hem d’imposar els polítics, han de ser els equips docents, de cada escola, de cada institut, que ho facin en funció de les necessitats de cada centre. I ho han de fer els docents, efectivament, però no ho han de fer sols.

Cal més formació del professorat, cal més assessorament a l’hora d’avaluar i dissenyar els projectes i més implicació de la Inspecció educativa també per orientar. I cal avaluar els resultats, cal controlar que els objectius s’assoleixen efectivament per tal de revisar praxis, si cal, establir modificacions, si fos necessari, en l’aprenentatge d’alguna de les llengües oficials i també de les llengües estrangeres. I, per tant, en definitiva, nosaltres continuem defensant el català com a llengua vehicular.

Defensem un model en què el català sigui el centre de gravetat, però sense que això pugui significar una presència insuficient o l’exclusió del castellà. I això també volem que quedi clar. I defensem també el dret a l’educació i la llibertat d’elecció de centres.

Però no és el mateix –i, per tant, això no ho defensem–, no defensem el dret d’elecció de centres ni de la llengua per part de les famílies, són coses diferents. I ens oposem perquè això ens portaria de nou a la segregació que avui ningú defensa.

Pel que fa a l’accés a la funció pública, no deixa de sorprendre’ns que els defensors del trilingüisme a l’hora de contractar treballadors públics no considerin que el domini d’una de les llengües oficials de Catalunya hagi de ser un requisit exigible.

Però, en definitiva, estem d’acord que hem de poder revisar el model, però sense trencadisses, sense instrumentalitzacions polítiques i sempre partint de dades, algunes de les quals no tenim. Hem de poder avaluar l’eficàcia del sistema. I també estem d’acord en la importància de reforçar les competències lingüístiques en llengua estrangera per millorar en equitat i també de la necessària presència del castellà a l’escola.

Però no podem compartir la filosofia general de les proposicions de llei perquè ni qüestionem el català com a llengua vehicular, ni estem d’acord amb la imposició de quotes, ni tampoc amb les condicions d’accés del cos docent que vostès proposen.

Per tot això, hem presentat una esmena a la totalitat de les dues propostes, perquè no considerem necessari modificar la LEC per fer les millores que convé fer. Ara bé, afrontem el debat, però l’hem de fer com cal: escoltant a tothom, amb dades, amb un estudi en profunditat previ i comptant sempre amb el coneixement dels experts. Gràcies".